L’exposició Una muntanya porta el teu nom recull l’obra realitzada per l’artista Laia Riera Sanjaume (Barcelona, 1981) (...)

Les figures dels seus dibuixos no creixen sinó que germinen, com invocades per un record que neix a l’exili i que fuig dels lloc comuns. Una pregunta sembla que les assalta: són amenaçadors els pensaments silvestres? La Laia vesteix les seves memòries de males herbes, i les seves pintures, d’idees salvatges, i el color que les embolcalla és igual que un cultiu descontrolat. Així com la naturalesa no fa distincions maniquees, en les seves pintures els records autòctons es barregen amb els al·lòctons, habiten un terreny imaginat que és el d'aquí i el de més enllà.

A vegades les persones dibuixen el cos com un territori i l’omplen de topònims. Les pintures de la Laia sembla que facin tot al contrari: no busquen noms pels llocs sinó llocs pels noms. Potser és que els paisatges que hem conegut són l'epidermis que ens abriga, un teixit que cobreix la memòria i desperta les olors i els silencis dels llocs que un dia vam recórrer. Potser, simplement, així com la muntanya porta el teu nom, el seu porta una riera.

Sobre l'obra de la Laia Riera, m'agradaria destacar tres qüestions. En primer lloc, la relació que estableix entre la natura humana i la naturalesa. Una relació que s'estableix a partir de xarxes de caràcter emocional. Això és significatiu perquè la Laia Riera no aborda aquesta qüestió des d'una posició que podríem definir com a científica ni racional. Es tracta d'entendre la naturalesa no només com una qüestió per desxifrar o únicament com un misteri per desvelar, sinó, també, com un ric univers de sensacions i suggeriments amb el qual es poden establir connexions. Unes connexions emocionals. Així, la naturalesa és entesa com un univers amb escletxes i marges que s'escapen a la racionalitat i al llenguatge, i al qual es pot accedir a través dels sentiments i les emocions, amb el procés de creació artística.

En segon, lloc hem d'assenyalar el tractament de la figura femenina. El tema que hem enunciat -la relació entre la natura humana i la naturalesa-, la Laia Riera l'aborda com a dona, sense complexos, des d'una perspectiva de dona i centrada en la representació de la dona. Així apareixen com a eixos centrals les referències a la figura maternal, a la maternitat, a la representació de la santedat, a Frida Kahlo, a Salomé, a Isis... i també, molt especialment, a la seva pròpia experiència. La naturalesa apareix a través de flors, plantes, muntanyes, etc. Però també a través de figures, que podrien ser fades o follets, extretes de la mitologia popular en relació amb les forces del bosc.

Finalment, en l'obra de la Laia Riera preval la representació de la vida, o de l'existència a través d'un vital esclat d'energia, en relació amb l'essència de la natura. El colorisme, el dinamisme, els ritmes de les pinzellades, les taques, les línies corbes, el detallisme, la sensació d'espontaneïtat... tot ens porta cap a una representació de la complexitat del fenomen de la vida, amb les seves contradiccions i ambivalències, no exemptes d'atracció o d'inquietant amenaça.